Un conte diferent de Nadal

Un conte diferent en temps de Nadal ( 9 pàgines)

Aquestes festes nadalenques han estat aclaparadores vivint del què diran o sigui de galeria., fent alhora de persona i d’individu, gastant el diners frívolament i el temps . No sé quan la gent, bé vull dir tots, plegats serem capaços de canviar les coses.

Ens sentem a taula a celebrar què? El Nadal? En família ?

Doncs molt bé. Ho celebrem com un dia especial, però en total normalitat. El menjar, pensem que ens hauria de durar com si fos un àpat que per l’abundància poguessis estar una setmana sense necessitar haver de menjar més, doncs no. Perquè a la nit ja estàs picant i tornes a atipar-te, de “sobrants” tot i que saps de sobres, que la balança t’ espera y que no perdona, i després cal fer dieta. Això, els que poden, els que no a “urgències” per còlic, empatxos, i els menys afortunats se’ls emporten enllaunats a on lloc on no els caldrà menjar mai més.

Y mentrestant jo, que no gaudeixo d’aquests conceptes golafres, d’embriagar-me amb cava i de menjar torró per un tub, em sento aclaparat, fart, de tot i de tots... Bé, seré un xic menys esquerp... vull dir: que m’agraden que em donin vacances de Nadal, encara que no sigui creient, que sumades entre festes i les hores extres que et deu l’ empresa va molt bé; que tens paga doble per a celebrar-ho; que la gent que, sempre s’ odia et diu una vegada a l’any: felices festes i bon any i durant uns dies, fins que compren joguines als nens, però després, de dos dies després de reis els hi guarden a l’ armari.

¡ OH Que fart estic ¡ me’n vaig a donar un tomb, ¿Mercè a on ets? A la cuina vida meva. ¿Y que fas? Què vols que faci? rentar els plats i la cristalleria.
Ara vinc ! ¿vens a ajudar-me?

Si dona, ara vinc.

I sense fer fressa s’apropa a Mercè, la seva esposa amant. Ella, no el sent arribar i ell l’abraça per la cintura. ¡Carai quin ensurt m’has donat Sebastià! ¿Així es com em vols ajudar?
¡ Ja veuràs com t’ajudo! Tu no treguis les mans de l’aigua tèbia i sabonosa, segueix rentant, després ja “ ens anirem aclarint”.

Li descorda el davantal amb pausa.

!Ah! ¿Et vols posar a rentar ? ¡que bé¡ , li treu el davantal, el deixa en una cadira de la cuina; li passa les mans per la panxeta i li acaricia.

Sebastià què fas... ¿no m’anaves a ajudar? Sí dona ja t’ajudo, disposat estic per ajudar-te, Mentre les mans baixen per la panxeta fins al final on fa la contracorba i un jardí poblat i frondós, ofereix a Sebastià la seva fantasia. Li desbotona la faldilla que irremeiablement cau al terra; als peus de Mercè, però...

¿ Sebastià, no m’anaves a ajudar? ¿Perquè en lloc de posar-te el davantal em treus el vestit?

Segueix, ves en compte Mercè, no sigui que trenquis la cristalleria que ens va regalar la mare. Que pesat que ets Sebastià vaja un moment de jugar. I les mans de Sebastià pugen i baixen per l’abdomen fins arribar al lloc d’aquell do de dons, de dones, Dues mamelles formoses modelades per déus.

¡Sebastià! Qe em faràs trencar la cristalleria, estigues quiet que no es el moment.

No siguis rondinaire, segueix rentant amb la cristalleria.
Saps Mercè, aquests Nadals, m’ han aclaparat, que si els sogres, que els meus pares, que si la veïna li faltava tomàquets, tomàquets li hagués donat jo

¡ Sebastià!, Que és una bona veïna! Això de bona d’acord, perquè ho està de bona, però no sé si es tant bona veïna. !

Tu sempre veus a la gent sota el teu prisma Sebastià, ells són com són, igual que tu i jo.

Sí, però quan van a la compra no es fan un llistat i el que els falta ho acabo pagant jo.

No siguis garrepa. ¿Garrepa jo? Després... li demanaré que em deixi l’ampolla de Güisqui a veure si me la deixa...
Després, el teu cap d’oficina, potser vagi algú a buscar un paper o document, a ¡fer punyetes els papers! a ell l’empaperava jo, que no deixen viure ni viuen. ¡Vaja genteta! I diuen que viuen i procuren per tots amb equitat.

Sebastià, no te sulfuris, calma’t amor meu.

Com he de calmar-me han estat les festes per a mi com una espelma de Nadal que va consumint-se fins acabar la cera i sense il·luminar. Així m’ he quedat jo amb la meva passió, com una espelma encesa , fossa la cera sense cremar.

I.. per això, no he pogut beure dels teus brolladors de mel, del teu jardí florit i fresc com una rosa a on la flor necessita mims, a on el jardiner necessita de la seva flor, i el meu pantaló estava aquests dies... com t’ho diré jo... doncs, que vaig com l’Etna i sense poder emanar.

Doncs, no se t’ ha notat gaire vida meva, has posat la televisió, has vist les curses de moto, no has fet cas a ningú i.. ¿ ara t’arriba la passió ?

Bé Mercè... saps que sóc introvertit, que no afloro els meus pensaments i les paraules me les menjo i les meves passions les guardo fins esperar el moment que pugui oferir-te tot a la vegada, d’un cop sense haver de fer pauses i estancaments.

Però... estigues quiet! que ja he trencat dues copes de cristall, les de la mare, per cert “ quina mala sort”, bé, que més hi dóna. ¡Ella, no beu cava!

Sebastià, que no estic a punt, que no me concentro, que vas com una Yamaha, que et falta delicadesa, que s’ha de començar en “ralantí”, poc a poc, escalfar el motor per que no es “grimpi”.

Vaja amor, ¿com saps tant de motors? El teu el sé, però el meu el conec!

Mentre, les mans pugen fins les mamil.les boniques i turgents.

Cada dia estàs més bona
¡Tu que vas calent! I tot et sembla bo.
Que no vida meva, que cada dia que passa més et desitjo.
Això, els hi diràs a totes

! Que no vida meva que es veritat ¡ No siguis dolenta que encara que no t’ho digui, sempre estàs al meu pensament!

¿De veritat amor que així em sents?

¡ ai las, es clar que si! Saps que sempre estic a casa al teu costat, anem sempre junts, comprem allò que et fa falta, els teus capricis els decideixes tu i jo aplaudeixo el que em demanes, sé que els homes no diem tot allò que sentim i que vosaltres voleu sentir, però vosaltres no insinueu mai què necessiteu o què us fa falta, nosaltres estimem en silenci i tenim la seguretat de què es cert i ens creiem que és cert que us sentiu estimades.

Però a vegades.. diu la Mercè,

El silenci és un parany, penses que pensen... però, després, potser no pensen en res. Solament quan arriba l’ocasió entens que alguna cosa falla.

Mentre les mans arriben al jardí frondós, els dits fan una incursió per la drecera i entren en la font del desig al botonet rosat; les mans es mouen, els dits juguen, ella sospira, i... es trenca una altra copa! Les mans en aigua tèbia i sabonosa i les de Sebastià usant-les ambdues, penetrant els llocs que faciliten l’abraçada, per davant uns dits i altres pel darrera i els flux emanen amb llibertat.

I ella, s’estremeix i perd l’ equilibri, Sebastià la sosté, li obre les cames per a estabilitzar millor l’equilibri; li baixa les calcetes i fins a mitja cuixa, sembla un tanga horitzontal i vermell, no es fi d’any per dur encara una peça vermella, però es igual, amb les cames separades i les calcetes a mitja cuixa es llegeix una “A”, la que fan les cames i les calces, indicant... ¡aquí!

Mentre els braços, avantbraços i les mans segueixen a l’aigua tèbia. Ara, s'abaixa, se sent humida i descansa el cos sobre la pica, mentre els pits li toquen l’aigua espumosa i que ajuden a les carícies, accentuen la sensació voluble i agradable.

En Sebastià, que la passió el desborda li ha besat les natges, s’endinsa a les coves amb els llavis, humiteja amb saliva el portal eròtic per on entrarà el follet de l'amor, amb amor i passió sense fre ni manera d’aturar-lo.

Es despulla Sebastià sense abandonar les mans. Li busca el punt G a la Mercè, encara que li falta en la posició que té, més mà, i ella s’abaixa un xic més i cau un plat i es trenca, vaja! Ens quedarem sense vaixella, encara que, les festes ja s’acaben.

I les mans de Sebastià, recorren les contra corbes de davant i del darrera on canvien les corbes l’ordre, una corba i altra corba, fent la contra corba d’un concepte barroc, però dit en llengua vulgar són les corbes del cul rodó de la seva jove i amant esposa.

I, li entra la llengua, llepades suaus lentes i humides, ella fa gemecs i li demana més. Més amor meu, aprofitem el Nadal que, el nen i la nena estan a casa dels avis i els veïns no hi son.
Ara, encara que ningú s’ho cregui ¡ això és intimitat!

No paris, segueix, segueix, amb afany i estima’m fins afartar-te’n om un golafre, i Sebastià, es treu la pinta d’un sol dent i sense funda li pentina del darrera cap el davant fent-li la ratlla elegant, i li ofereix el seu amor a l’ interior de l’ entranya, i ella demana més, més, segueix, segueix, que el nostre amor no es perdi per dos plats de la vaixella, ni tres copes de la cristalleria, segueix, no paris, ni pensis en la cristalleria que si pares s’acaba el follet que tens armat i que en el meu bosc té afany de llaurar i sembrar la llavor del plaer i de la joia.

Segueix, no vagis tan ràpid... que sou com els microones , que us escalfeu tot seguit amb pocs segons, i que jo, sóc com una cuina de llenya, que crema i s’escalfa lentament però sempre esta ardent, o sigui que no paris, ves al meu ritme, per a arribar tos dos a l’arcadia de l’amor en aquest dia.

Abaixa’t sense desenganxar-te, em poso de genolls, jo baixaré el meu sexe al teu i et muntaré, cavaller meu, així, així, amb compte, que no perdi la sella el cavall ni el cavaller i en la horitzontalitat ara et munto i noto com la teva espasa de cavaller entra fins el puny i ho noto fort i suau com un guant que no fa mal . Ja m’has donat dos orgasmes i veig que encara no defalleixes, però abans no perdis les forces et vull besar l’argument que em va glatir.

Y Mercè, excitada, s’aixeca, ardent com un tronc d’alzina que crema sense apagar-se i que es manté calent. Li besa l’espasa, que es dura encara i li besa el xampinyó vermell com un bolet "emanita cesarea" bonic i sense explotar en la seva essència albada.

I així la Mercè, nota en la boca la passió de l’ espasa de bon tremp que reneix cada vegada més forta i amb la suavitat dels petons li brolla ¡AHHH! Siii, així, i surt volant pels aires per anar a esquitxar la copa de cristall regalada per la seva mare.

Mercè, sento que necessites més, farà falta que ens esperem unes poques hores, descansem i prenguem després marisc i engrescarem encara més el meu ciri.

Crec que sí, que devem menjar crustacis, especialment tu, que jo sense ells encara somiaré, que el meu infern bull i espera el teu nan rosat com un bolet el qual no penso deixar en pau aquest Nadal , però, no et creguis estimat Sebastià que després de Nadal vindrà la pau, després vindrà l’any nou i després ja veurem... com es porta el meu rei, perquè després d’uns dies en venen tres reis amb dromedaris i a més a més porten regals.
Fi.