LA CASITA "BLANCA" BARCELONA. ( 7 pàgines)

RELAT BREU

LA CASITA BLANCA.

( qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència).

Aquell dissabte com gairebé tots els dissabtes a la nit tot el barri estava tranquil, ni una ànima passava pel carrer un cop el fanalers encenien els llums de gas amb la torxa. La nit era fosca com gola de llop, per sort els pocs fanals servien per a veure on posaves els peus per a no caure en aquells carrers sense asfaltar, i on els arbres deixaven anar les fulles seques que el vent les feia ballar al seu caprici fins queien a terra fent una catifa que ningú recollia.

Aquelles hores, la gent estava a casa. L’oncle, germà del pare fent anar la ràdio galena intentava connectar amb Ràdio Pirenaica, i la mare un cop fet el sopar feia recitar i cantar abans d’anar a dormir, una cançó popular : Quan el pare no te pa la canalla fa ballar, i quan el pare no te vi la canalla, la canalla... fa dormir” Després els feien fer les oracions a l’àngel de la guarda demanant-li que vetllessin per ells, que l’oncle trobés feina encara que fos d’estraperlista,que treballa tres dies i en fa festa cinc, i a casa tots tenim gana.

I la mare també resava, però demanava coses diferents pensant amb la família més propera, més de la sang, els familiars directes castigats per la guerra i la trista postguerra. Ai, déu meu, feu que tinguem sort, que ens canviïn les coses, que tot és difícil, per a molts, i encara que altres... viuen molt be amb l’abundancia(1), ai déu meu, que hauré de fer jo? Si som com a l’edat mitjana, els homes a la guerra i les dones a fer feina del camp, menar animals i segar,i carretejar... com si fossim bracers forts com homes.
Que haurem de fer? Així que, us demano senyor que la meva cosina germana que tres fills petits, i treballa a un vapor de teixits i no en té ni per pagar el lloguer, el col.legi, els vestits... Ai deu meu quina angoixa que tinc, al pensar que pobre d'ella, que després de la jornada de treball ha de cosir fins la nit, amb aquell quinqué de petroli que se li cremen les seies i irriten els ulls, per a guanyar pocs cèntims, que no li arriben per a res tot i sent una gran estalviadora, que abans no deixa un ral ja sap quan el podrà recuperar.

I sobretot, senyor, us demano que tingui també ella sort i que deixi de fer de “pajillera” a la última fila del cinèma, que ja sé que ho fa molta gent que abans vivia be, però ara, inclòs això està mal pagat, i fent un recull de misèries tot just pot dir que te els seus fills a casa i sota la seva custòdia, pobra ella, quines mancances dençà que el seu marit va morir al front. Senyor si teniu contactes amb l’auxili social feu-m’ho saber, ja sabeu que a casa èrem anarco-sindicalistes i de capellans poc, vaja, cap. Amén.

Els llums ja s’havien encès al bar Las Cañas, allà es reunien industrials d’arreu,del gremi del ferro, del teixit, de les peces d’automòbils, del menjar, de totes les matèries primes que escassejaven al país. Tot en un “bar-ball” on, abans d’anar-se’n a casa seva els industrials, anaven a celebrar els negocis fets aquell cap de setmana i així, ho feien totes les setmanes. Un bar com aquest freqüentaven els negociants estraperlistes i les dones joves que buscaven una vida millor i millor fortuna, ja que mai se sap on es podria trobar. A les portes de les fàbriques no, en un temps que la inseguretat ciutadana era a l’ordre del dia amb els roba setmanades; treballant tampoc, fer multi ocupació tenia alguna possibilitat, res era segur. Els mestres ja ho diuen: passa més gana que un mestre d’escola, i quan cobren han de fer números per a tot l’any. Els funcionaris de l’ajuntament o l’estat han de treballar pel matí a un lloc i fer el bandarra per la tarda, així viuen bé, però això no ho pot fer tothom. Així que, poques possibilitats queden,sort en tenim de l’arengada i el tros de pa i el patricó de vi, a orri de les bodegues del barri .

Les dones joves i les vídues de bon veure, es deixaven veure per “Las Cañas” a ballar i a fer coneixences amb altra gent que en aquell moment li anaven be les coses i tenien habilitat en fer negocis nets i bruts.

Aquell hivern era cru. Pels carrers se sentia l’olor de fusta de les estufes de ferro colat que treien la xemeneia de zenc per una finestra cega de vidre i en el seu lloc hi havia una placa de zenc per a sostenir la xemeneia. L’olor era peculiar,potser diríem tradicional i popular, no hi havia res més, ni llenya en alguns casos o dies, i la feina era trobar-la.

Al bar “Las Cañas” no obstant no hi feia gaire fred. Les senyores i joves de bon veure anaven un xic extremades per atreure la presa, el galant de pacotilla,que presumia de duros fets amb l’estraperlo. Uns contactes que per a moltes van ser importants, altres amb menys habilitat van acabar solament fent de meuques per alimentar els seus fills i esperar uns temps millors. Altres com la Francina, que era llesta i atractiva va fer servir els seus encants i cultura i va trobar una sortida millor a la vida d’aquell moment, almenys per uns anys.

Entra el senyor Joan Gabarrons, conegut industrial de teixits. Venia content i amb un "puro" un gran cigar a la boca, traient fum pel nas , la boca i embolcallant l’ambient d’una boira amb olor d’havans d’aquells de Cuba ( i d’estraperlo). En entrar li diuen.

– Bona nit senyor Gabarrons, passi, si us plau!
--Bona nit a tothom! – Avui és un gran dia, ja m’agradaria que tots fossin iguals!
-- Bona nit senyoreta...
--Francina, per a servir-lo!
--Bona nit senyoreta Francina. Fa una bona nit avui, molt freda per cert però aquí dins s’està be, hi ha força gent, una estufa ,i bevent el fred també es passa.
--Què vol prendre res?
-- Doncs... es que si no menjo em sentarà malament, una altre dia que vagi més ben servida.
--Què vol dir ? que no ha menjat res avui?
-- Cambrer! Porti quelcom de menjar a la senyoreta.
--Tot seguir senyor Gabarrons!
--No vull se trepasser, però diria que no l’havia vist mai per aquí, però no em faci cas no soc gaire bon fisonomista, sap?
--Vivia a l’Eixample, diu la Francina, ara vic a Gràcia, de rellogada amb una habitació petita i amb dret a fogons. No he trobat feina encara, i cerco a on n’hi hagi, no em cauen els anells, sap senyor Gabarrons... Faria la feina que fos,jo, vinc de bona família d’abans d’aquesta guerra, però ja se sap, les coses canvien.
-- Què li passa, està tremolant!
--Res de nou, no tinc res al cos, doncs, tinc fred.
__Vingui posis aquest abric al damunt fins que es refaci un xic, i acabi’s el menjar, i després es pren una copa de conyac del bo ( d’estraperlo) i es refarà tot seguit.
--És molt amable, i bona persona. Faré això que vostè diu.
--I vostè senyor Gabarrons a què es dedica?
-- Be, jo sóc un comerciant de teixits a l’engròs, i al detall, serveixo a fàbriques i ara exportem a fora, i en aquest moment em van molt be les coses. Avui he fet un bon negoci i aquestes coses s’han de celebrar, que la bona fortuna no sempre et dona la cara!
--Això sí que es veritat, la fortuna cau a on cau i a qui la cerca.
--Cert! “Qui la busca la troba” Ja ho deia el meu avi que també era teixidor però ell teixia tel.lers i jo venc el que fan els teixidors.
--M’han dit senyor Gabarrons, que hi ha mitges de seda americanes que no te gaire gent i que van escasses, ho pregunto perquè diuen que abriguen i treuen el fred, i com que jo... em moro e fred i res m’abriga en voldria tenir-ne dos parells un de recanvi i no sé a qui acudir. Potser vostè que treballa en aquest ram del teixit en sabrà alguna cosa.
-- Be, si, que en sé. De fet en tindré la propera setmana que arribarà un vaixell d’Amèrica i un cop passada la mercaderia pel port serà més fàcil tornar a parlar-ne. Però, ja sap que són molt cares?
--De què treballa? Les podrà pagar?
--De treballar, no treballo en cap fàbrica faig feines esporàdiques que em donen per a malviure, però si hagués de fer alguna cosa especial per a guanyar-me les mitges n’hauriem de parlar.
--Em sembla que ens entendrem! Una dona ha de saber el que vol! I vostè ho sap, veig que acabarà tenint els dos parells de mitges.
--Què ja se li ha passat el fred?
-- Doncs la veritat força! Menjar i beure, i aquí dins amb escalfor el meu cos ha reaccionat.
--El seu atractiu em recorda una pel.licula americana, però no recordo el nom. Té vostè un atractiu molt femení, de fet és molt maca, atractiva i m’agradaria ajudar-la si es deixa ajudar...
--Em vol ajudar? De veritat ?
--Clar que si dona, si puc ho faré!
--Què li sembla si ballem aquest tango, que estan tocant ara?
--No en soc gaire bona balladora jo! Però, vull complaure’l ha estat molt amable amb mi.

Deixa l’abric al seient, ella el seu, i amb vestit d’entretemps ajustat al cost com si fos un vestit de gènere de punt, la Francina presumeix d’un cos esvelt, jove i atractiu que aviat despunta en la pista de ball. El senyor Gabarrons,conegut pels assistents habituals com un “putero” ric i refinat, balla a la pista, agafant ben fort a la Francina i l’apropa al seu cos sentint els seus pit en el seu pit,la galta a la galta i la cama entre les cuixes de la Francina, tot ballant i fent una figura del tango dels ravals d’Argentina.
Acaba el tango i van a seure al seu seient que sempre tenia reservat el senyor Gabarrons, coincidint la proximitat d’on estava asseguda des de la tarda la Francina.
--Caram! Que be que balla vostè! Això que no era bona balladora, sort que no era bona, m’ha costat seguir-la, però amb un quants dies més m’acoblaré al seu pas i a les seves figures del ball del tango.
--Sembla que es fa tard. Hauré d’anar cap a casa, anant a peu, tinc una bona estona, li estic agraïda per la seva gentilesa, la convidada, el ball tot i què diu que li ha costat seguir-me, però jo he vist que vostè ha après en escola de ball, es nota!

-- Be, a vostè no se li passa res! Podria ser una bona secretaria!
--Ja m’agradaria ja, aquesta feina, s’apiga que vaig estudiar comerç, i sé francès après en una escola de monges franceses, tinc referències sap?

--Es vostè un pou de sorpreses. Sap... la portaré a casa amb el cotxe no sigui que torni a agafar fred; pel camí ja anirem parlant, potser veurem les coses millor.
--Ah, gracies! No es molt lluny, però anant a peu s’hi fa.

Entren en un cotxe negre un ”Buick” americà, gran i ampli, encén el motor i el deixa escalfar per a fer anar la calefacció i un cop s’escalfa el cotxe es posen en marxa cap al barri de Gràcia.

--Vostè coneix el que es fa en un despatx? Sap fer de secretaria confident?
Les monges franceses són molt rectes i disciplinades i s’espera que els seus alumnes també ho siguin, diguim vostè, és molt rígida amb la educació rebuda?
--De fet, la disciplina en el col.legi era rígida, però la vida diu sempre què has de fer en cada moment, no sé a que es refereix...

El senyor Gabarrons para un xic el cotxe en un carrer ample aprop la Via Augusta i li diu mirant-la els ulls a la Francina:

--Vull dir-li si podria confiar secrets amb vostè, si seria capaç de dir alguna mentida o altre, o be compartir moments confidencials amb els negocis, i alguns clients en un sopar, per exemple.
Dient això, li posa la mà dreta entre les cuixes que amb el llum dels fanals es veuen blanques com la llet i les troba molt fredes i suaus com la pell d’un nadó.
--Ets deliciosa Francina, però quines cuixes més fredes tens bonica! Que no t’has escalfat a Las Cañas?
--Si, senyor Gabarrons, però jo sóc així trigo en escalfar-me!
--Et faré unes fregues a les cuixes així s’escalfaran, m’ho deixa fer? El proper dia li buscaré on sigui unes mitges de seda, em fa patir amb aquestes cuixes tant fredes!
-- Oh, que amable que es vostè senyor Gabarrons,i no em podria trobar un xic de feina a la seva oficina, ja que me n’ha parlat?
--Ho considerarem aviat, vostè tindrà la paraula, èxit o fracàs, però... jo crec que vostè és molt intel.ligent, i té necessitat de millorar la seva situació personal.
I dient això li descorda la brusa i li acaricia el pit esquerra que també el troba fred com el gel.
--Renoi, no porta sostenidors? Que no en té? Però el que si té es una pell suau com un nadó, que em fa posar la passió pels núvols. Li hauré de treure aquesta gelor del cos, demà si ens tornem a veure li portaré unes mitges i uns sostenidors, espero que endevini la talla.
--Segueix sent molt galant amb mi,però un xic agosarat per ser el primer dia, jo sóc una dona sola, suposo que no ha vist amb mi una vagassa. No obstant això vostè em cau be i crec tot el que em diu, i demà quedarem on em digui i a l’hora que sigui.
-- Abans d’arrencar el cotxe deixi’m fer-li un petó que em te encès el seu cos i la seva personalitat m’enamora.
-- Be, li deixo fer perquè vostè ha estat amable amb mi, m’ha donat de menjar, m’ha abrigat, em ballat, i em porta fins a casa i a més demà em portarà unes mitges de seda, això, no ha fet per mi ni el meu pare, al cel sigui.
El senyor Gabarrons s’acosta a ella, la ma dreta pel clatell i l’esquerra agafant-li el pit esquerra mentre li fa un petó de pel.licula americana on intervenen les llengües i els llavis ansiosos de besades i plaer sensual.
--Uf, quin dia he tingut senyor Gabarrons es com una nit de màgia. Fins demà! A on l’he d’esperar?
--Un xic més enllà al bar Las Cañas, a la Casita Blanca! O bé, m’espera al bar i allí la recolliré per anar a l’altre lloc que estarem més tranquils.
-- Qué es la “Casita Blanca”?
-- Ara, no té importància, demà ho coneixerà i segur que li agrada. Demà pot ser un gran dia per a vostè, un altre dia màgic.
--Gracies senyor Gabarrons, demà desitjo que sigui un altre dia màgic.

La Francina entra a casa seva, on encara la mestressa, una senyora amb cabell blanc s’ha quedat adormida amb el cap damunt la taula “camilla” i amb el braser encès per escalfar-se els peus.
--Senyora Rosa, que s’ha quedat adormida! Desperti que agafarà fred, vagi a dormir i abriguis que avui fa fred de veritat.
--Hola petita. Es molt tard! Has trobat feina?
--Encara no, però potser demà em somriurà la fortuna.
--Així que has conegut algun empresari i et donarà feina?
--Així, faré perquè sigui així! Pensi en mi Rosa demani’m sort !
--La tindràs Francina, tu saps el que vols i com fer-ho, has estudiat, i els homes volen tractar amb iguals!

--Fins demà Rosa. Que descansi. Estar amb vos també serà la meva sort!

Li fa un petó i l’acompanya al llit, li comprova l’ampolla d’aigua calenta als peus embolicada amb un tros de manta de llana i així troba calent el llit.
--Bona Nit Rosa, fins demà!
--Fins demà petita que tinguis sort si no ens veiem demà! Per cent com està en Fidel?
--Com ha d’estar... a la pressó!
-- Be, bona nit, fins demà.

A l’endemà

Són dos quarts de vuit del vespre, tothom comença a tancat, llevat d’una bodega a la Riera de Vallcarca. La Francina arriba molt aviat i el bar “Las Cañas” està tancat, i no obrirà fins més tard. S’espera a la bodega i es pren una “zarzaparrilla” sense cap mena d’alcohol, i així passen els minuts fins l’hora de trobar-se amb el senyor Gabarrons. Aquest, al veure que tot és tancat s’arriba a l’únic lloc on pot trobar obert i certament allí es troben.

Fa estona que s’espera oi? Ho sento, no he pogut arribar més aviat, a l’hora de tancar ha vingut un client i l’he hagut d’atendre. Ara, em toca atendre-la a vostè!

--Gracies senyor Gabarrons, estava be aquí prenent un refresc! Estava pensant coses meves, d’ahir, avui, demà... be, coses de dones!
--Em sembla be, el futur neix de l’avui, de l’instant, quan es viu!
--Quan vulgui ens n’anirem!
-- Doncs, quan vostè vulgui. Ja estic.
--Hem d’anar allí, en aquell edifici alt. Que té entrada de cotxes i que en aquest moment entra un carro tancat que porta els llençols de la bugaderia. Aquesta es doncs, la “Casita Blanca”.

--No pateixi, no es una casa de cites ni de vagasses. És, com ho diria, un lloc social en el sentit que es dona servei als matrimonis, gent sola, que no té casa o poca intimitat i aquí lloguen les habitacions per nits per a fer l’amor, ja que en les seves cases, moltes d’elles no poden tenir intimitat ni tranquil.litat.

--Ah, però, no es una casa de meuques oi?
--No senyoreta Francina, no, estigui tranquil.la. Ara recolliré un paquet que tinc al cotxe, després a dalt l’habitació li ensenyaré a veure si tenim sort.

L’habitació es la més luxosa. La Francina s’enlluerna amb la comoditat que hi troba, llit de matrimoni ample, tou, vànoves de setí i llençols de cotó fi. Un sofà, una butaca i una calçadora,dues banquetes al cap del llit i un armari d’un sol cos i dues portes, tot plegat molt còmode.

--Què com ha passat la nit? Ja se li deu haver passat el fred oi?
-- De fet sempre estic gelada, aquí la meva preocupació per trobar roba que m’abrigui i em mantingui la temperatura.
--Doncs anem per feina. Posis còmode que aquí no fa gens de fred, el sol hi toca tot el dia i escalfa les habitacions. Treguis la faldilla que veurem si les mitges li van be, n’he portat dues talles diferents encara que són força iguals, però una es més elàstica que l’altre.
-- A veure? Diu la Francina. Deixi’m tocar-les! Oh, que suaus... i això diuen que abriga tant sent tant fines?

--Així es! És la seda el que fa aquesta meravella.
--Això sí, li he de dir una cosa les mitges les hi de posar jo amb les meves mans, he de sentir la suavitat de la pell i la suavitat de la seda en unes cames com aquestes.
--Es entremaliat vostè senyor Gabarrons!
--Això el farà feliç?
--Sí, que em farà feliç, i gaudiré de sensacions noves i sensuals!
--L’ajudaré a treure’s els mitjons llargs, segui a la banqueta del llit, ara aixequi la cama, així molt bé! Caram quin be de deu de cames i cuixes que te vostè Francina!
Li diu amb el somriure als llavis, els ulls sortits com un gripau, mentre les mans acaricien les cames i les cuixes despullades de roba, i es posa el seus dits a la boca i els hi fa petons i llepades, fins que les dues cuixes estan sense roba i en el mateix moment s’adona que tampoc porta calces.

--Que no em posa les mitges? Que tinc ganes de veure com abriguen estic intrigada!
--Sí, ara mateix, doni’m la cama dreta aixequi-la un xic, així molt be, ara li poso el peu i poc a poc li aniré pujant la mitja. Ara l’altre, així molt bé, i les mans van pujant la sed fins que arriben a les cuixes, i es quan ella li diu:
--Ai senyor Gabarrons, ho sento però tampoc puc comprar-me calces, però anant ben abrigada de cames... passaré menys fred.
-- Valga’m déu! Això no serà pas el problema. Ara posi’s d’empeus sobre la banqueta i obri les cames, així molt be! Li acabaré de treure les arrugues i li posaré la costura ben recte, diu mentre les mans li arriben a l’entrecuix i al matoll rexinxol.lat.

Aquesta cames de deessa, sensuals i boniques són com una model de l’art grec.

-- Oh,Oh...no sigui entremaliat... que ha pujat molt amunt !!!
--Vaja, tot això es el que veu en les meves cuixes senyor Gabarrons? Diu amb veu seductora però disfressada de nena bona .
--Abans deixi’m que li retoqui les mitges que així sabré la mida per una altre dia perquè l’hauré registrat al meu cap i als meus dits.

El senyor Gabarrons li torna a passar una i altra vegada les mans acariciant aquell be de déu jove i bell, d’atractiva i bella dona amb semblant de col.legiala.

--Ja está, ara treguis la brusa que li provaré els sostenidors, que els he comprat de seda, així tindrà sempre el cos atemperat, com una reina.

--Caram senyor Gabarrons, ha pensat en tot, ara, clar anar sense calces...
-- No es preocupi per això , primer prendré mides i després sabré la talla.

Queda ara nua amb les mitges soles en treure’s el sostenidors.

--Certament, és vostè un model de dona!
Un cop d’empeus, al terra, el senyor Gabarrons li posa les mans damunt les sines agafant una copa en cada ma i les hi fa un petó a cada botonet, els quals els troba deliciosos, fins que decideix fer-n’hi més una bona estona.
--Qué senyor Gabarrons, i si m’emprova els sostenidors?
--Ai sí, m’havia absort en medir! Vaja’m una copa i ara l’altre. Fem trontollar-les i així es col.loquen al seu lloc.així! Molt be! Està preciosa. Be, abans ja ho estava ,ara, està meravellosa.
--Si troba a gust amb aquests models?
-- Estic molt contenta! Sembla que noto menys el fred, i em puja l’ardència.
El senyor Gabarrons també s’ha posat còmode però està vestit i porta encara la camisa blanca posada.
--Vingui aquí senyor Gabarrons, al meu costat que vull ser agraïda, besi’m que tanco els ulls!
I ell, en tenir-la estirada li posa les mans sobre les sines, les copes vestides de seda i les acaricia fins arribar a les cuixes on troba la diferencia de la seda a la pell suau de la Francina, i torna anant a munt i avall fins que la besa amb un bes profund quedant-se tots dos abraçats com uns grans amants.

--Estic contenta senyor Gabarrons, m’està tractant com si fos com quelcom especial amb els seus sentiments i passions. Potser algun dia podrà ser una altra cosa. Sóc dona senzilla, inexperta, i fàcil d’enganyar, doni’m temps per a seguir amb vostè amb tot el que demani.
--Quan es tenen les coses clares tot pot anar ràpid, quan hi ha dubtes les decisions es fan eternes.
--Sí,però jo ara, en aquest moment m’ha vestit vostè amb riqueses de seda, i encara no menjo tots els dies, sap? Penso, que tinc el que vostè vol, però jo solament tinc unes mitges i uns sostenidors, i la seva amistat es clar!
--De fet té raó. Doncs li dono feina!
--Demà a les nou del matí, l’espero al despatx. No demani pel meu nom sinó per l’administrador. Així, la portaran al meu despatx i començarà a treballar!
--Oh, gràcies senyor Gabarrons, no la defraudaré tinc tantes necessitats que ho faré be.
Posen música i ballen un tango, per a recordar la nit anterior,les galtes a la galta, les mans a la cintura i ara els llavis besant-li el mugrons delicats,les cames entre les cuixes i al final del tango un bes de llarga durada.

--Demà, després de la feina, si em vol demanar alguna cosa... ja m’ho farà saber.
Surten de la “ Casita Blanca” amb el cotxe, i la deixa a prop de casa d’ella però no pas a l’entrada per tal de guardar les apariències.

Bona Nit Rosa, com està?

Be, ha anat be aquesta tarda. Tinc mitges de seda i sostenidors nous de seda i vaig més ardenta que amb en Joan. Ai, pobre Joan!

--Ja se sap, les coses van com van, però tu has d’anar endavant!
--M’has de dir alguna cosa?
--Si, Rosa, m’ha donat feina i un sou. I després ja veurem com es cobra les hores extres..
--Ja se sap dona! Si segueixes amb ell, treu-li allò que puguis, que quan s’hagi cansat et deixarà sense feina i sense luxes. Ets jove i maca, la vida no t’ha tractat gaire bé, però tens amb què defensar-la. Doncs, no siguis tova, que estem en una postguerra!

--Teniu Raó Rosa. Encara que faci de vagassa fina, la vida es meva i l’he de gaudir malgrat les coses i les meves conviccions. En Joan si ho sap es llevarà el cap d’un tret!
--No hi pensis dona. Passarà el que hagi de passar!

Bon dia el senyor Administrador?
M’han donat una tarja de l’empresa, que sap si em pot rebre?

--Esperi senyoreta que ho consultaré!
--Passi senyoreta, bon dia tingui, el senyor administrador té poc temps però ara l’atendrà un moment.

-- Bon dia, em dic Francina Bernades, m’han indicat que potser em podrien donar feina, tinc el comerç fet i se francès, i conec un xic un despatx.

--Be, miri... aquest senyor es l’encarregat del despatx, precisament parlaven des de fa dos dies que necessitaríem una noia amb presencia per atendre els clients, be, vull dir de suport al despatxi que a més tingui estudis relacionats amb la feina. Té alguna referència de bona conducta en alguna empresa ?

-- Sí, si senyor, aquí les té.
--L’encarregat del despatx, les mira, i diu excel.lent senyor Gabarrons.
--Doncs, que estigui tres mesos de prova i després si tot va be... la farem fix. El sou iguals a les altres companyes del despatx. Ara, ja pot començar! –L’encarregat li dirà quina feina haurà de fer, ara jo he d’anar-me’n a veure clients, demà ja em dirà vosté com li ha anat.
L’encarregat surt un moment dels despatx per a portar l’abric del senyor Gabarrons, i mentre aquest li diu a la Francina: ens veiem com ahir,li he comprat coses.
--Que feliç sóc senyor administrador en haver-me donat la feina, ara, les coses aniran molt millor, ja ho veurà , n’estic segura!

-- Doncs fins demà.
L’encarregat li dona la feina d’arxiu de factures endarrerides, una feina que Francina coneix prou be i fa la feina ben feta.

Al capvespre es troben a la “Casita Blanca”.

--Com ha anat el dia al despatx? Molt difícil la feina?
--No, no ho he acabat tot i l’encarregat estava content, sembla ser que els he tret una feina feixuga de sobre!
-- Si l’has acabada, així és!

S’han despullat de les robes d’hivern i ara, estan en les íntimes tots dos.

--Miri Francina, la tracto de vostè perquè mai s’escapi un mot en el despatx, li he comprat tres conjunts de roba interior de qualitat perquè tingui un conjunt al seu gust. També li he portat un abric, perquè el que porta no feia per a una futura secretaria, i ara, sense que sigui un avançament del sou li regalo dues-centes pessetes per a què es compri allò que li faci falta, i aixi acabarem amb les misèries!

--Que s’ha enamorat de mi senyor Gabarrons? Si fa dos dies que em coneix?
--Són suficients!
--Sap tot això canviarà la meva vida. Si segueixo treballant amb vostè podré inclòs llogar un piset al barri de Gracia per a mi sola, estic contenta.

--Digui’m... tot el què em passa es real? Vostè és un príncep blau?
-- No siguis criatura, sóc un home casat, estic fart de la meva dona, i això sí, estic foll per tu,mentre vulguis estar amb mi, no et faltarà res. Ara, decideix que vols fer... jugar, o ser una dona que es capaç d’estimar, de sentir amor, passió i sexe?

Crec, “carinyo”.. que m’has convençut, el meu model de joveneta de col.legi de monges havia d’acabar algun dia. Avui ha acabat,sóc una dóna, sento les passions i vull viure, i millorar la meva vida i una tant regalada com aquesta que m’ofereixes no la tindré mai. Vull estar amb tu, i fer molt l’amor amb tu.
--Anem doncs al llit Francina, que vull recórrer el teu cos de deessa, i gaudir-te, fins que s’acabin les meves forces i hagi de descansar per a recuperar-les.

I van fer l’amor tota la tarda fins entrada la nit, tantes vegades com van poder, ella estava excitada, feliç i ardent com una teia, i ell, va sortir amb unes ulleres als ulls que semblava que tenia fotut el fetge.

--Saps Francina, el primer cop m’ha costat, les verges sempre costen més, després tot es més suau, ets una delícia de dona. Et buscaré un piset en un lloc adient entre la feina i la “Casita Blanca” aquesta, serà el nostre refugi íntim i furtiu.

Es van besar llarga estona, i van tornar cadascú a la seva casa. Ella, pel camí li anava agafant l’ocell, però ja no respirava.

--Rosa? On ets?
--Aquí petita! Què et passa?
Res, no es preocupi, no passa res de dolent...
-- Ja veig, et veig be, fas bona cara, ulleres si que en fas, et van be les coses oi?
--I tant, tinc feina ben pagada, he fet l’amor tota la tarda fins que s’ha quedat sec, m’ha comprat roba nova i de qualitat i un abric, em llogarà un pis nou i s’ha cregut que encara era verge!

--Ja ho deia jo, que te’n sortiries be, perquè ets bonica i intel.ligent!



(1) Aquí es va inspirar el TBO, amb en Carpanta, el ric que li sobrava tot i estava engreixat com un garrí, i en Carpanta, que no veia una cuixa de pollastre feia mesos.